Si obrim un diari un dia qualsevol és molt probable que hi trobem els resultats d’alguna enquesta o estudi amb dades, gràfics, etc. També n’estan plens els noticiaris de televisió i ràdio o fins i tot els discursos polítics. Els mitjans utilitzen l’estadística (una branca de la matemàtica) per a intentar explicar què pensa una determinada societat sobre algun tema (per exemple, a partir d’un estudi fet a Europa es diu “Els europeus pensen que…” o “Els europeus estan d’acord amb…”). De vegades els governs o els polítics també les fan servir per fonamentar les seves decisions (“Fem això perquè les enquestes demostren que la majoria de la població hi està d’acord”).
L’estadística és una disciplina enormement útil en el nostre món (fins i tot pot arribar a salvar vides, com veurem al darrer apartat) i es fa servir en camps molt diferents. Tres exemples de temes i importàncies molt diferents:
- La mateixa televisió en depèn enormement, ja que l’èxit d’un programa s’acostuma a mesurar únicament en audiència, i les dades d’audiència no són altra cosa que una extrapolació: a partir del que veuen algunes persones que tenen instal·lat un aparell de mesura, es dedueix què mira la totalitat de la població (a tot l’Estat, per exemple, hi ha unes 47.000.000 persones però només n’hi ha unes 12.000 que tinguin instal·lat un audímetre).
- La informació meteorològica (que té tan bones audiències) també utilitza l’estadística: la majoria de vegades que s’han predit tals condicions hi ha hagut tals fenòmens meteorològics.
- L’èxit en molts jocs de cartes, com el pòker, es basa en saber fer càlculs de probabilitats (que surti una determinada carta, que un jugador tingui una determinada combinació…)
Per atacar la utilitat de la estadística es diu sovint que l’estadística és una ciència segons la qual si hi ha dues persones assegudes a taula i una es menja un pollastre i l’altre es queda sense menjar, el resultat estadístic és que cadascun n’ha menjat una meitat. Però… aquest tipus de fals resultat és culpa de l’estadística o de la interpretació que se’n pugui fer? L’objectiu d’aquestes activitats és respondre preguntes com:
Les estadístiques enganyen o bé és que els qui volen enganyar fan servir estadístiques?
Fins a quin punt una enquesta o un estudi estadístic donen sempre una imatge exacta de la realitat?
Com és que de vegades dues enquestes sobre el mateix tema donen resultats oposats?
ACTIVITATS
-
Una mateixa pregunta, un mateix públic, diferents resultats.
Al desembre de l’any 2013 el govern espanyol va aprovar un projecte de llei sobre l’avortament que havia aixecat molta polèmica i posicions molt enfrontades entre els que hi estaven a favor i en contra. El primer cap de setmana de gener del 2014 es van publicar dues enquestes per saber què pensaven els espanyols sobre aquella llei, és a dir, si donaven suport o no al que havia fet el govern. Aquests són els resultats (un aclariment: la llei de terminis (ley de plazos) és la llei que hi havia abans):
Més enllà dels jocs de paraules que fan els titulars (conscientment no fan ben bé la mateixa pregunta), hi ha preguntes concretes que són iguals en una enquesta i l’altra, com “està d’acord amb una llei de terminis com la que hi ha ara?” la resposta de la qual segons un diari és que el 73,3% dels espanyols està a favor de mantenir-la i segons l’altre diari que només el 24,3% dels espanyols hi està a favor.
1) Amb una mateixa pregunta i en un mateix país, com s’expliquen dos resultats tan diferents? Què pensaven els espanyols realment sobre aquesta llei; estaven a favor del ministre o no?
2) Ara plantejarem una situació en què hauràs de fer servir les paraules per fer que els mateixos números diguin coses diferents. En un país determinat, el pressupost nacional de defensa va ser de 30 milions (en la moneda del país) el 1980. El pressupost total d’aquell any va ser de 500 milions. A l’any següent, el pressupost de defensa va passar a 35 milions, mentre que el pressupost total va ser de 605 milions. La inflació del període comprès entre els dos pressupostos va arribar al 10 per cent. A partir de les mateixes dades, has d’aconseguir donar dues interpretacions molt diferents:
a) Et conviden a donar una conferència en una associació pacifista. Intentes explicar que el pressupost de defensa ha disminuït en aquest període. Explica com ho faries.
b) Et conviden a donar una conferència en una acadèmia militar. Intentes explicar que el pressupost de defensa ha augmentat en aquest període. Explica com ho faries
3) L’empresa encarregada de la selecció d’aspirants a un concurs de talents ha estat acusada d’afavorir els aspirants masculins davant dels femenins. Com que hi havia molts aspirants se’n van fer dos grups per ser avaluats per dos jurats diferents. El primer jurat va avaluar 900 homes, dels quals en va admetre a 450, i a 100 dones, de les quals en va admetre a 20. El segon jurat va avaluar a 100 homes, dels quals en va admetre a 60, i a 900 dones, de les quals en va admetre a 500. En el judici, quines dades hauria de ressaltar l’acusació i quines la defensa davant d’aquesta denúncia?
-
Quina quantitat té la mostra?
La primera cosa que cal tenir en compte per valorar la representativitat d’una enquesta és la mostra utilitzada. En una enquesta, la mostra és la quantitat de persones a qui s’ha preguntat per després fer una estimació de què pensa el total de la població. S’intenta que sigui representativa, és a dir, que representi bé els diferents pensaments que hi pugui haver en la població, que no passi que es pregunti només als que pensen una determinada cosa. Però clar, com a més persones es vol preguntar més temps i diners es necessiten. Per tant s’intenta trobar una mostra mínima que pugui ser representativa. Però quin és aquest mínim?
Normalment quan un mitjà fa servir una enquesta ens hauria de dir quina mostra ha fet servir. Fixem-nos en aquest cas:
En aquesta enquesta es tractava de saber què votarien els electors catalans si les eleccions es celebressin en aquell moment. Sou capaços de trobar en la notícia quina mostra s’ha fet servir per a aquesta enquesta?
El cens català (la quantitat de persones que viuen a Catalunya i tenen dret a vot) a les darreres eleccions era de 5.413.769 persones. Tal com haureu vist, la mostra és de 500 persones. Passat a percentatges, això vol dir que per saber l’opinió dels catalans es va preguntar a un 0,00009% dels catalans. O dit d’una altra manera, a 1 de cada 10.828 catalans.
1) Fem un càlcul fàcil per fer-nos-en una idea: imagineu que es vol fer una enquesta per saber l’opinió dels alumnes de l’Escola Sadako sobre algun aspecte i calculeu a quants alumnes de l’escola els haurien demanat l’opinió si es seguís la mateixa proporció que a l’enquesta.
-
Quina qualitat té la mostra?
Reprenent l’exemple del primer apartat sobre la llei de l’avortament, una possible resposta a per què els resultats són tan diferents pot ser que dependrà de a qui se li faci la pregunta. Els sociòlegs saben bé que sovint la gent té punts de vista diferents depenent del lloc on viu i per exemple pensen diferent en molts temes la gent que viu a grans ciutats que la gent de poblacions rurals. O fins i tot dins d’una mateixa ciutat hi ha barris en què la gent comparteix idees diferents a les del barri del costat. Per tant, depenent d’on anem a preguntar és més probable que ens surti un resultat o un altre.
1) Provem-ho amb un exemple. Ara imagineu que volem fer una enquesta per saber si als alumnes de la vostra classe els agrada més jugar a futbol, parlar amb els amics o llegir còmics en el seu temps lliure. Igual que es fa en les enquestes, del total d’alumnes n’agafarem només una mostra (per exemple 4 alumnes).
- Abans de fer-ho: fins a quin punt creieu que el resultat pot ser molt diferent depenent dels alumnes que trieu (pot, per exemple, arribar a ser totalment oposat?)?
- Ara ho farem malament expressament: a partir de la mateixa pregunta i fent bé els càlculs i la representació gràfica, intenteu aconseguir dues gràfiques sobre què pensen els alumnes del vostre curs que siguin el més diferents possibles.
2) Pregunteu ara a tota la classe i feu el gràfic real de què pensa la totalitat d’alumnes. Compareu-lo amb els vostres resultats.
-
Diferents maneres de presentar unes mateixes dades
Aquestes gràfiques de barres representen un creixement fictici de l’IPC (quant pugen els preus de les coses) de França i Itàlia durant 10 anys:
Compareu els dos creixements. En quin país les coses s’han posat més cares?
Hi veieu alguna cosa que us cridi l’atenció? Potser mirar les mateixes dades però representades en forma de taula us pot ajudar:
Aquest era un exemple fictici per demostrar com es poden manipular les gràfiques per fer que sembli una cosa o una altra. Aquest n’és un de real. Es tracta d’un fulletó en què un ajuntament presenta les dades de l’atur. Contraposen dues gràfiques lineals per representar l’evolució de l’atur en dos períodes diferents: en vermell els anys en què governava el partit adversari i en blau els anys que ha governat el partit que fa el fulletó.
Un altre exemple, un gràfic per representar el creixement econòmic previst per a l’estat espanyol i comparar-lo amb altres països:
Un últim exemple, també per atacar els rivals polítics:
Interpretació d’una gràfica (que canviaria amb una altra escala):
Amb una altra escala a l’eix vertical:
1) Si en el primer exemple es mira només el gràfic, l’efecte que fa és que el “partit blau” ha fet baixar quasi bé tot l’atur que el “partit vermell” havia provocat. Però és així? On està la “trampa”? Podem dir que les gràfiques estiguin “mal fetes”?
2) Torneu a fer les gràfiques de barres de l’IPC, però aquest cop respectant les escales i incloent el valor 0 (zero) a l’eix d’ordenades
3) Torneu a fer la gràfica de l’atur, posant totes les dades en una mateixa gràfica lineal i respectant les escales. I, ja posats, incorporeu una altra dada que pot ser interessant per complementar la gràfica: el canvi de govern es va produir al 2011.
-
Manca de context
Un error habitual en la interpretació de les enquestes és no explicar el context de la situació estudiada. Vegem-ho amb un exemple. Imagineu que volem fer una notícia sobre quins són els carrers més perillosos d’una ciutat. Concretament volem saber si és més perillós (és a dir, si tenim més possibilitats de tenir un accident) passar pel carrer A o passar pel carrer B. Anem a la policia i demanem les dades de quants accidents hi ha hagut a cada carrer durant el darrer any. Ens diuen això:
Any 2013
Carrer A: 600 accidents
Carrer B: 15 accidents
A partir d’això podríem muntar la notícia amb una gràfica i un titular:
EL CARRER MÉS PERILLÓS
El carrer A té 40 vegades més d’accidents que el B
1) És correcta la proporció del subtítol (“40 vegades més”)? Hi ha alguna cosa que us sembli incorrecta de la notícia?
2) Ara afegim-hi una altra dada: el número de cotxes que passen per un carrer i l’altre a l’any:
Carrer A: 600.000
Carrer B: 15.000
I torneu a respondre la pregunta de dalt: en quin carrer tenim més possibilitats de tenir un accident? Per què? Creieu que podem dir que la gràfica ens enganya? Però la conclusió que treu el periodista és certa?
-
Atenció: correlació no vol dir causa
Analitzar i creuar les dades de vegades ens pot ajudar a entendre millor la realitat i moltes vegades ha ajudat a fer descobriments molt importants. Un exemple clar és el cas del científic anglès John Snow, que al s. XIX va investigar les morts per còlera a la ciutat de Londres per intentar descobrir com es transmetia aquesta malaltia mortal. Va anar preguntant casa per casa quants casos havien patit i a sobre d’un plànol d’un barri va representar cada mort amb una línia a l’adreça on vivia:
Això li va permetre veure que hi havia un carrer (Broad Street) on hi havia molts morts, especialment en una casa. I va fixar-se que en aquell carrer hi havia un pou d’aigua (pump). Això li va fer pensar en una relació de causa-efecte entre el pou i la malaltia. Però va veure que també hi havia morts en altres cases que no eren a prop del pou. Va anar a preguntar-los i va resultar que els habitants d’aquelles cases passaven cada dia per Broad Street per anar a la feina o l’escola. Això li va permetre deduir que el focus de contagi era l’aigua d’aquell pou. Va recomanar que tanquessin aquell pou i quan ho van fer els casos van disminuir de cop (i va servir per evitar moltes morts en el futur). Es va demostrar, doncs, que hi havia una relació de causa-efecte entre els dos fenòmens.
Ara bé, que hi hagi una correlació entre dues variables (que, per exemple, una augmenti al mateix temps que l’altra augmenta) vol dir necessàriament que hi ha una relació de causa-efecte?
Un exemple: fent un recompte en el mercat de cotxes de segona mà mirant l’estat en què estan, va resultar que els de color taronja estan una mica en millor estat que els d’altres colors. Això vol dir que hi ha una causa lògica entre un fet i l’altre? O encara més: podem extreure la conclusió que si pinto el meu cotxe de taronja millorarà el seu estat?
Fixa’t en aquest altre exemple que demostra bé que correlació no vol dir causalitat:
I aquí un exemple que va saltar a la premsa:
Es tracta d’un gràfic on s’han creuat el nombre de premis Nobel que ha tingut un país i les dades de consum de xocolata d’aquell mateix país. Mirant el gràfic podem veure que hi ha una coincidència: els països que més nobels han guanyat són també els que consumeixen més xocolata. Fixa’t les interpretacions que se’n poden trobar a internet:
1) Creieu que la correlació que hi ha entre les dues variables és casualitat o que hi ha una relació de causa-efecte? Quina?
Alberto Knox és un misteriós i extraordinari professor de filosofia que explica a Sofia Amundsen, una nena de quinze anys, la vida i l´obra dels grans pensadors de la història. Des dels presocràtics fins a Sartre, passant per Plató, Aristòtil, Jesús, Sant Agustí, Galileu, Descartes, Hume, la Il·lustració, Kant, el Romanticisme, Hegel, marx, Darwin o Freud, tots participaran del viatge que empendrà Sofia pel món de les idees. Però El món de Sofia no és només aquest viatge fascinant, és també una novel·la excepcional i originalíssima amb un desenllaç imprevissible.Jostein Gaarder (Oslo, 1952) ha estat professor de filosofia i d´història de les idees durant onze anys i és un dels escriptors més destacats del seu país. Ed. Empúries li ha publicat El misteri del solitari, l´enigma i el mirall, Vita brevis, El misteri de Nadal, ¿Què hi ha algú?, El palau de les granotes, Maya i La noia de les taronges.
Trajecte final és un conjunt de set relats de ciència-ficció, en els quals es parla de sers que poden canviar el seu aspecte a voluntat, d’escletxes entre mons i salts en el temps, però també s’hi parla, sobretot, de l’amor, la generositat i la confiança davant el desconegut.La primera edició de Trajecte final, es va publicar el 1975. Amb aquesta nova edició s’ha volgut posar a l’abast de tots els públics un seguit de propostes i treballs per comprendre millor l’obra. L’edició actual està adreçada, sobretot, als estudiants de secundària.
A De mica en mica s’omple la pica descobrireu un protagonista una mica desvergonyit, una rossa de «pel·lícula», uns peixos grossos que se la saben molt llarga, uns pinxos de barris baixos, uns quantscadàvers, molts diners pel mig, i acció, sobretot, molta acció. També podeu fer un recorregut turístic per diverses ciutats d’Europa o, si ho preferiu, visitar els indrets més emblemàtics de Barcelona, tot, és clar, de la mà del protagonista, l’Enric Vical, «un brètol capaç de tot per una mica de calés», que intenta, sigui com sigui, que la bòfia no li carregui els morts.
