Cliqueu a la imatge per a jugar (potser necessitareu instal·lar algun plugin):
a) reflexió a partir del joc:
Has disparat? Per què?
Què passa quan mates civils?
Creus que la reacció dels familiars és realista? Creus que tu faries el mateix?
Posa’t al lloc dels civils innocents: Quina opinió deuen tenir de tu? Veuen qui els està disparant?
T’ha costat tenir l’arma a la mà i no disparar? Per què? Quina sensació sents tenint a les mans el poder de “matar gent”? Creus que a la realitat deu passar el mateix?
En el joc hi ha uns personatges qualificats de “terroristes”; com qualificaries el teu paper en el joc? Diries que ets un assassí o terrorista?
b)reflexió crítica sobre la lògica del mateix joc:
En algun moment del joc justifica perquè qualifica algunes persones com a terroristes? O explica quina diferència hi ha entre el que hagin fet els “terroristes” i el que fem nosaltres quan juguem?
Creus que en la vida real es pot distingir un terrorista per la manera com va vestit? La gent que porta turbant és necessàriament terrorista?
Segons el joc, si mates un terrorista els seus amics i familiars es converteixen en terroristes. Creus que a la realitat també deu ser així?
El joc ha aconseguit el seu objectiu, fer-te reflexionar?
c) què et sembla el joc d’aquesta notícia?: Bomb Gaza
Anàlisi crítica dels jocs de guerra
Fem una mirada de reflexió crítica, a partir de preguntes sobre aquests jocs en general, no un de concret:
Pots escollir el bàndol en el qual lluitar o en el joc ja et ve determinat qui són els “bons” i qui els “dolents”?
Els bons acostumen a ser d’alguns països en concret o és indiferent? Creus que això pot fer que la gent que hi juga acabi sentint més simpatia cap aquests països en la realitat?
I els dolents? Com es deu sentir la gent dels països que sempre surten com a dolents quan veuen aquests jocs?
Quan entres en batalla, et planteges en algun moment si els enemics a qui vas a matar s’ho mereixen? Fins a quin punt creus que en una guerra real passa el mateix? Enumera tres diferències que creus que hi ha entre el joc i una guerra real.
Els soldats del joc poden ficar-se dins alguna altra categoria que no sigui “bons” o “dolents”? Creus que a la vida real es pot classificar així les persones que coneixes? En cas de ser així, a quin grup et posaries tu? I a quin grup es deu posar la resta de gent?
Hi ha algun moment en el joc en què es qüestioni la teva actuació o la dels del teu bàndol?
Creus que jugar a aquest tipus de joc et pot tornar més insensible a la violència real?
Creus que alguns videojocs tenen plantejaments racistes, masclistes o discriminatoris de qualsevol altre mena?
La concepción que tiene nuestra sociedad del amor romántico no sólo nos influye en la forma en la que mantenemos relaciones sentimentales sino que también genera violencia de género. Desprenderse del mito del amor romántico es imposible si no eres consciente del sometimiento al que te empuja […]. Básicamente porque hemos crecido en una sociedad donde el “quien bien te quiere te hará llorar” se ha impuesto siempre como consuelo a nuestra tristeza cuando nos han tratado mal. Y donde películas y libros, entre otros, nos han enseñado que aguantar el maltrato psicológico o físico es sinónimo de amar de verdad a alguien. Y nos lo enseñan desde pequeñas.
Por poner un ejemplo: La Bella y La Bestia, que fue una de las películas de la infancia de mi generación. El mensaje que supuestamente querían darnos era, a priori, noble: no importa cómo seas por fuera, lo importante es cómo seas por dentro. Ya. Pero lo cierto es que su protagonista masculino, Bestia, no sólo era feo por fuera, era también una bestia por dentro que recluyó en la torre más alta de su castillo a Bella, la prota femenina, a la que encerró con llave para que no escapara a su control. Bestia no era una bestia realmente, querían darnos a entender, sino sólo el producto de una hechicera (las mujeres, cómo somos) que le había echado una maldición a un apuesto príncipe. Él, amargadísimo por su nueva condición, se volvió autodestructivo y agresivo, como es normal y nadie puede discutir […], convirtiéndose Bella en el centro de su furia. Sí, ella. ¿Por qué no?
Que desde pequeñas nos enseñen esta forma de relacionarnos no cae en saco roto. Asimilamos la información y la reproducimos. Y cuando crecemos y nuestra pareja se muestra celoso y agresivo, lo identificamos como un síntoma de que nos quiere de verdad, nada que ver con que sea un inseguro o tenga problemas para gestionar su ira […] Porque un hombre de verdad, sea príncipe o sea bestia, debe marcar bien el territorio, imponer su voluntad, coger por la muñeca a su chica y zarandearla. Porque así es como se demuestra el amor. El amor romántico. El de verdad.[…]
Millones de niñas en todo el mundo hemos crecido con mensajes de este tipo, mensajes que nuestros padres tampoco identificaron como dañinos y que disfrutaron a nuestro lado. ¿Cómo va a ser perjudicial para nosotras esta historias si a nuestros padres, nuestros referentes, les encantan? Nadie nos dijo durante esta o cualquier otra película: “¿Sabes qué? Bella debería haber montado en ese caballo y huir, nadie que te grita, te encierra y te humilla merece una segunda oportunidad”.
Monkey | 29/12/2015 No te preocupes, que ahora en las nuevas películas como Frozen lo que se promociona es que las mujeres pueden ser heroínas inteligentísimas, mientras que todos los hombres de la película son o bien malos, o bien idiotas subordinados a la princesa protagonista.
.
También podríamos hablar de como se ha retratado a los padres de mediana edad en las series de televisión durante los ultimos 30 años. Homer Simpson, Peter Griffin, Phil Dunphy de Modern Family, el padre de Peppa Pig…todos son hombres ineptos, que hacen todo mal, que son torpes, idiotas, ignorantes, borrachuzos, hacen el ridículo continuamente y que bastante hacen con respirar y no morir.
Menos mal que a su lado tienen a sus mujeres inteligentísimas, capaces, maravillosas y perfectas que siempre les sacan las castañas del fuego y solucionan todos sus problemas.
Los hijos suelen ser idiotas como papa y las hijas muy inteligentes y preparadas como mama.
.
El cuento de la Bella y la Bestia está pasadísimo, la actualidad es lo que he contado sobre películas modernas Frozen y los hombres tontos o malos..
France | 29/12/2015 Siempre he pensado lo mismo que comenta la autora sobre este cuento, aunque me gusten algunas de las versiones cinematográficas. No sólo se refleja el sometimiento de Bella a una Bestia de la que se enamora, sinó que ella es un modelo, ya que es la hija que se sacrifica por su padre. Da la vida por su padre y se entrega a su “marido”. Supongo que es un reflejo de la sociedad en la que se creó el cuento, llena de matrimonios de conveniencia en la que las hijas se vendían o se cedían a cualquier monstruo, tal y como hacen ahora con las niñas en tantos países. En el fondo, como tantos otros cuentos, se pretende enseñar, y en este caso, intentar que la niña entienda que es “por su bien”, y que viva la fantasía de que será feliz. Es un cuento terrible, y como tantos otros, cuando lo vean nuestras hijas o hijos (porque los verán muy probablemente, he podido comprobar que la censura sirve de poco cuando les ponen en el cole películas sin filtro), habrá que explicar para que reflexionen y ayudarles a tener un espíritu crítico. Un saludo.
Morgane | 29/12/2015 Excelente. Aunque TODOS los cuentos que ha contado Disney tienen como objetivo la educación en el sometimiento, la resignación, la pasividad y el “amor de verdad” al que hay que aspirar irracionalmente mientras se sufre, como los pobres deben aspirar al cielo tras la muerte.
Un apuntito: estoy esperando que Disney haga la pelicula el Bello y la Bestia, donde aparezca una mujer muy fea pero bella por dentro (incluso se puede admitir que no encierre al Bello ni le maltrate): lo de la belleza está en el interior se refiere siempre a ellos, a quien hay que perdonárselo todo, incluido una fealdad repulsiva. Pero las mujeres tenemos que ser todas guapas, guapísimas. Y si no, es que somos unas brujas merecedoras de la hoguera.
JuanF | 28/12/2015 En su día no vi La Bella y la Bestia y no conocía el argumento de la película, pero mi chica sí, y tenía un grato recuerdo de su infancia. Hace no mucho la vimos juntos una tarde aburrida en la televisión y quedamos horrorizados con el desarrollo de la trama, tal y como la describes. Lo malo es que se trata de sólo un ejemplo más, y lo peor es que, si los niños aprenden por imitación los comportamientos sociales de quienes les rodean, en el caso del cine o la tele el referente tiene un aura de superioridad.
PalmaSoft | 29/12/2015 Pues fíjate que yo saqué otra conclusión bastante diferente sobre la bella y la bestia: que por muy feo y muy maltratador que seas, lo único que necesitas para llevarte a la chica es tener pasta y un buen castillo. La misma clase de tristes mensajes que uno puede sacar de todos los cuentos de Disney, no solo este.
ramonchu | 29/12/2015 Has empezado bien, pero has pegado un patinazo con la Bella y la Bestia de campeonato. Para la moraleja que te has inventado hay otros cuentos.
Es un cuento más materialista que machista, pues muestra a una “princesable” que valora eso de tener la nevera llena antes que irse con el guaperas cachas del pueblo.
Disney i els personatges femenins
Neiem Honestamente yo soy fanático de Disney, y tu mensaje es totalmente real y sincero, es verdad que Disney tenía esa ideología , pero hoy en día es algo distinto, tiene películas que respetan bastante a las mujeres y su capacidad de realizar lo que quieran, aunque es verdad que todavía tiene muchas cosas por cambiar
Aredhel Ar-Feiniel si bien, el vídeo me parece exagerado y yo soy pro-Disney porque muchas princesas (como Bella) me parecen perfectos íconos feministas que seguir (Bella es noble, intelígentisima, culta, se la pasa leyendo, es valiente, independiente y cuida de su padre, entre otras virtudes). Pienso que decirle a una mujer ‘está mal cogida’ por decir lo que piensa es un actitud que refleja a la perfección la sociedad machista en la que vivimos, ya que reducir el ánimo o discurso de una mujer a lo ‘cogida’ o ‘no cogida’ que es, es caer en lo mismo, reduciendo nuestra felicidad en lo que los hombres pueden darnos, como si eso nos definiera. Por cierto, las lesbianas no necesitan un pene para ser felices, ya que no todas las mujeres son heterosexuales.
Tomás Kantemiroff Exacto, lo bueno es que sabe expresarse, cantar, y tocar el ukelele que me encanta, pero las ideas que tiene son muy profundas que no me alcanzaria este medio para explicarlo, pero basicamente a lo que quiero llegar, es que cuando yo era chico (tengo 23 años) y veia esas peliculas, no me ponia a pensar en el rol que cada uno ocupaba o podia ocupar, era una historia, simple y bonita como para verla en una pelicula o irte a dormir, me parece que esta mina se va por las ramas a la hora de ponerse a buscar criticas para el feminismo, el feminismo ya paso, fue en otra decada cuando las mujeres no tenian derecho ni a votar, pero hoy en dia si no es por el fisico las mujeres tienen las mimas igualdades que nosotros, inclusive mas.
Vídeoclip amb refugiats
Carolina Velasco Cuando M.I.A. lanzaba a finales de noviembre el vídeo de Borders, las redes sociales en seguida comenzaron a arder con elogios. Incluso quienes nunca habían parecido mostrar el más mínimo interés en la cantante, de pronto no dejaban de decir que estábamos ante el vídeo del año. El de los refugiados es un tema candente, y que M.I.A. sacara vallas con concertinas y pateras para presentar su tema fue alabado hasta la sociedad. Pero honestamente, la artista (hija de un refugiado tamil) lo podía haber hecho mucho mejor: todos los refugiados de su videoclip parecen modelos listos para posar en la portada de i-D, y entre ellos no se ve ni a una mujer, ni a un niño ni a un hombre que sobrepase los 25 años. Parecen refugiados “de diseño”.
CHEL I love how M.I.A. keeps her music political
W Lee Love the M.I.A is the only major artist with the balls to put music to the refugee crisis.
Kurthimself Fa 1 mes Hey MIA you’ve probably got some money saved up by now–how many refugees are you living with at the moment?
anna ❀ Fa 1 dia This video touched me so much I cannot believe so many people in the comments can’t find the slightest bit of sympathy…. I’m ashamed to be American
mochronik Fa 1 mes 57k views on a song about REAL issues, billions on a songs about thongs and booties
Jess Greenberg
araceli deltoroFa 3 mesos Her voice is amazing, how she dresses shouldn’t really matter to anyone but her.
Whitney HankinsonFa 6 mesos Okay, i absolutely love your voice. But you might want to rethink the route you are taking to build you fan base. I’m not being mean in anyway shape or form just giving you advice to try. I looked at alot of different covers of this exact same song…did you know your known as “the boobed girl” and that people commented on others saying “much better than the big boobed girl”. Is that what you want to be known as?? Just because of your boobs or your music??? If you wanted to be taken seriously as a musician you need to think hard about it all. So what you have sexual appearing boobs? who doesn’t what record producers are looking for is a mature women that makes it with JUST her music. I have a challenge for you. Make 2 videos WITH A SHIRT ON THAT COVERS YOUR BOOBS
Lizel S (seiko)Fa 1 hora Just as I thought, most of the persons played this for her boobs in the thumbnail…
Sara HeartFa 1 mes even if shes using her chest to gain views, who cares? shes doing it well. but she really is talented, vocally and instrumentally. if she wasn’t… she’d only have like maybe not even half of the views she has now. just saying. love it!!!!!!!!!!!!!!!!!!!
Joffy CastillonFa 1 setmana You’re quite good at playing guitar and also at singingBut, just like the other women who have commented on this video don’t let SOME PEOPLE there to focus on something which is not related on your songOtherwise, you should present to the viewers that youre not the boobed girl- but a great singer and guitarist.
phillip MFa 1 hora WHAT PORN CHANNEL IS THIS GIRL ON, SHE MUST HAVE HAD THOSE BOOBS PUMPED UP ,FOR SOME REASON MORE THAN WANTING TO BE RECOGNISED AS A “GREAT GUITARIST”,
Reed CopelandFa 1 dia Most of these comments are talking about how beautiful she is… But do you realize that if she washed her face and put on a turtleneck she wouldn’t look the same….?
Crema blanquejadora
Comentari dient quina diferència hi ha amb les cremes per bronzejar
Arrebol No se si es en toda ásia igual, pero en Tailandia la piel oscura esta muy mal vista entre sus habitantes. Desde no dejar a un nativo en una casa por el color de su piel y hacerlo esperar en la calle, hasta ver a mujeres con gigantescas pamelas en plena playa de Kata Beach en Phuket para protegerse del sol.
Ser de piel más blanca en Bangkok almenos significa tener un mejor empleo con total seguridad.
KEKE Això és racisme, t’ho miris com t’ho miris. No m’estranya, tot el dia estan veient pelis i sèries americanes que tots són blancs i rossos i estupendos.
Rafa No sé per què tanta polèmica, no veig la diferencia entre aquest producte i els productes bronzejadors d’aquí…
Els peus de foto del debat d’investidura
Muntatge fet per la periodista Natza Farré comparant els peus de foto de fotos de polítics i polítiques al parlament.
@natzafarre@elperiodico_cat És tan evident que sembla mentida: ells parlen, se’ls ensenya en la seva acció de diputats. Elles són cossos.
@natzafarre@elperiodico_cat sembla que sols es van fixar en les nenes perquè tenien tetes no en el que vam dir
@natzafarre@elperiodico_cat tampoc ho veig tan greu fer un comentari sobre la jaqueta, em sembla que es buscar un tema allà on no n’hi ha, de vegades amb el feminisme s’exagera.
Alberto Knox és un misteriós i extraordinari professor de filosofia que explica a Sofia Amundsen, una nena de quinze anys, la vida i l´obra dels grans pensadors de la història. Des dels presocràtics fins a Sartre, passant per Plató, Aristòtil, Jesús, Sant Agustí, Galileu, Descartes, Hume, la Il·lustració, Kant, el Romanticisme, Hegel, marx, Darwin o Freud, tots participaran del viatge que empendrà Sofia pel món de les idees. Però El món de Sofia no és només aquest viatge fascinant, és també una novel·la excepcional i originalíssima amb un desenllaç imprevissible.Jostein Gaarder (Oslo, 1952) ha estat professor de filosofia i d´història de les idees durant onze anys i és un dels escriptors més destacats del seu país. Ed. Empúries li ha publicat El misteri del solitari, l´enigma i el mirall, Vita brevis, El misteri de Nadal, ¿Què hi ha algú?, El palau de les granotes, Maya i La noia de les taronges.
L’Alquimista
Dins d’un gra de sorra, un pastor d’ovelles troba resposta a preguntes sense enunciat. Un camí teixit de fils visibles i invisibles el mena a un llarg viatge que acaba, com tants d’altres, en el seu punt de partida. Ell però ja no és el mateix.
Sota l’aparença de faula, Coelho ens parla del llenguatge dels símbols, de la veu de cor, de la síntesi de totes les coses. Com aquell que assenyala la lluna amb un dit, l’autor ens apunta en una direcció i ho fa de manera tan tutelada que, en acabar la lectura, un té la sensació de no haver caminat amb els seus propis peus.
La literatura i els viatges ens proporcionen experiències de doble sentit, un joc constant d’anada i tornada: per dins, cap enfora; el descobriment d’altres móns i el descobriment de nosaltres mateixos, alhora. El viatge dins del llibre transforma el pastor d’ovelles en alquimista. Nosaltres, espectadors, ens ho hem mirat, aquesta vegada, des de la distància immòbil on ens han col·locat les certeses de l’autor.
Wilt
Henry Wilt és un professor d’humanitats en una escola d’arts i oficis britànica, casat amb Eva, una dona hiperactiva i dominant, instal·lat en una rutina invariable al llarg de les setmanes.
En els passeigs diaris amb el gos imagina maneres de matar la seva dona, essencialment com a distracció. Fins que, arran d’un incident vergonyant (per ell) que s’esdevé en una festa a la que assisteix a contracor, decideix començar a assajar aquest assassinat. Una sèrie de coincidències fa que la policia pensi que veritablement ha mort l’Eva.
Tom Sharpe no necessita massa presentacions, i aquest és un dels seus llibres més coneguts. Amb alguns passatges senzillament hilarants, alhora és una crítica corrosiva a diversos aspectes de la societat britànica.
El perquè de tot plegat
Els trenta relats que integren aquest recull de Quim Monzó es complementen els uns als altres per formar un tot que ens mostra amb precisió l’eterna incertesa humana. En El perquè de tot plegat els recursos sintètics de Monzó arriben al seu màxim de puresa: aparentment simples i esquemàtics, són una exhibició enèrgica de mestria.
La pell freda
Un antic lluitador de la independència d’Irlanda, desmotivat pels esdeveniments del món occidental, decideix esborrar la seva personalitat i fugir de la societat on viu. Accepta una oferta de treball d’oficial atmosfèric per un any en una illa perduda al mig de l’oceà Atlàntic, on no hi ha més que un far i està lluny de qualsevol ruta marítima.
En aquesta illa només hi ha un habitant, l’oficial de senyals Batís Caffó, que no fa cas ni ajuda l’irlandès, l’ignora tot i la informació que té de l’illa. Així que el protagonista ha de passar sol unes nits assetjat per l’atac d’uns éssers monstruosos en la seva cabana de fusta, que anomena granotots, o, posterioment, els “citauca”.
Gràcies a la seva astúcia aconsegueix quedar-se al far amb Caffó i així poden resistir als atacs dels granotots. Descobreix com aquest té un d’aquells éssers, la femella Aneris, que no només té domesticat, sinó que també li serveix d’amant. Tot i que l’irlandès primer pensa que els granotots són dolents i volen matar sense motiu, després de conèixer Aneris la desitja i els veu amb sentiments. Però Caffó no s’ho vol creure.
…
L’amic retrobat
L’arribada de Hitler al poder el 1933 posa punt final a l’amistat de dos companys d’escola. Un d’ells és jueu, l’altre és membre d’una de les famílies més aristocràtiques de Suàbia.
Al llarg d’un any ho havien compartit tot, però arriba un moment en què les seves diferències esdevenen insalvables. El jueu deixarà Alemanya per anar-se’n a Amèrica i oblidar allà el seu país nadiu i el seu gran amic. Trenta anys després, sense esperar-s’ho, el retrobarà novament.
Trajecte final
Trajecte final és un conjunt de set relats de ciència-ficció, en els quals es parla de sers que poden canviar el seu aspecte a voluntat, d’escletxes entre mons i salts en el temps, però també s’hi parla, sobretot, de l’amor, la generositat i la confiança davant el desconegut.La primera edició de Trajecte final, es va publicar el 1975. Amb aquesta nova edició s’ha volgut posar a l’abast de tots els públics un seguit de propostes i treballs per comprendre millor l’obra. L’edició actual està adreçada, sobretot, als estudiants de secundària.
De mica en mica s’omple la pica
A De mica en mica s’omple la pica descobrireu un protagonista una mica desvergonyit, una rossa de «pel·lícula», uns peixos grossos que se la saben molt llarga, uns pinxos de barris baixos, uns quantscadàvers, molts diners pel mig, i acció, sobretot, molta acció. També podeu fer un recorregut turístic per diverses ciutats d’Europa o, si ho preferiu, visitar els indrets més emblemàtics de Barcelona, tot, és clar, de la mà del protagonista, l’Enric Vical, «un brètol capaç de tot per una mica de calés», que intenta, sigui com sigui, que la bòfia no li carregui els morts.
El vigilant en el camp de sègol
La novel·la explica el retorn d’amagat d’un adolescent, Holden Caulfield, des de l’internat de Pencey, d’on ha estat expulsat, fins a Nova York, on viu la seva família. Els seus pares no saben que ha estat expulsat ni molt menys que ha tornat a la ciutat. Holden és un jove amb greus problemes de relació i algun tret psicòtic, cosa que serveix a l’autor per mostrar l’angoixa dels adolescents inadaptats. La narració s’allarga durant els tres dies en què el protagonista posa de manifest la seva aversió per les convencions socials i per tot tipus de relació amb els companys i antics coneguts, als quals considera uns hipòcrites. Només s’escapa d’aquesta caracterització la seva germana Phoebe, a qui estima de veritat i que representa la innocència de la infantesa, així com Allie, un altre germà que va morir de leucèmia, a qui recorda positivament i amb qui té unes breus converses que mostren el seu malestar psíquic. Al final, la novel·la no és més que la redacció que el psiquiatra li ha demanat que faci d’aquests dies i que ell demana que tinguem en secret.
COMENTARI DEL LLIBRE ESCOLLIT
Haureu de fer un comentari de text, és a dir, un text únic i sense apartats. Però us pot ser útil pensar en les diferents coses de les quals podeu parlar. Aquestes són les qüestions que us plantegem. Us ajudarà anar prenent notes d’aquest aspectes mentre llegiu:
Guia per al comentari de text
General
Quin va ser el motiu de la tria del llibre que has escollit?
Creus que el títol respon al contingut que es desenvolupa en el llibre?
Què ens saps de l’autor i de l’època? Busca informació respecte de la seva obra i del període històric en què escriu.
Forma
Quina estructura té el llibre? A quart d’ESO hem de ser capaços d’anar més enllà de la comprensió d’un text i hem de reflexionar respecte de com s’organitza el text, és a dir, heu d’analitzar L’ESTRUCTURA. Heu de comentar quina relació té amb el gènere literari al qual pertany.
En quin temps i en quin espai està situat el llibre? El text literari és una finestra oberta a altres móns, moltes vegades allunyats en el temps i en l’espai. Quins són en el cas del llibre que has escollit?
Quin tipus de narrador té? Recordes els tipus de narrador que havíem tractat en cursos anteriors? Si no, recupera la informació.
Contingut
De què ens parla el llibre que has triat? Fes referència a l’argument tenint present que hi ha llibres que en tenen només un i que n’hi ha d’altres que alternen fils diversos. En aquest sentit cal que relacionis l’argument amb el TEMA (o TEMES) dels quals ens vol parlar l’autor mitjançant aquesta obra. T’ha semblat interessant la manera que ha triat l’autor per fer-nos arribar el que volia transmetre’ns.
Hi ha un fragment que t’agradi especialment? De segur que hi ha moments de la lectura que t’han fet aturar i reflexionar. Tria’n algun i transcriu-lo, alhora que hauries d’explicar el perquè de la teva elecció.
Amb tot això redactaràs el COMENTARI DE TEXT. Ha de recollir les dades que has anat incorporant amb les preguntes que t’hem fet, però cal donar-hi un ordre i un sentit, per fer que qui ho llegeixi hi pugui veure les teves idees de forma cohesionada i coherent. El comentari ha d’incloure la teva impressió personal sobre el llibre, però ha d’anar més enllà d’una opinió.
Alberto Knox és un misteriós i extraordinari professor de filosofia que explica a Sofia Amundsen, una nena de quinze anys, la vida i l´obra dels grans pensadors de la història. Des dels presocràtics fins a Sartre, passant per Plató, Aristòtil, Jesús, Sant Agustí, Galileu, Descartes, Hume, la Il·lustració, Kant, el Romanticisme, Hegel, marx, Darwin o Freud, tots participaran del viatge que empendrà Sofia pel món de les idees. Però El món de Sofia no és només aquest viatge fascinant, és també una novel·la excepcional i originalíssima amb un desenllaç imprevissible.Jostein Gaarder (Oslo, 1952) ha estat professor de filosofia i d´història de les idees durant onze anys i és un dels escriptors més destacats del seu país. Ed. Empúries li ha publicat El misteri del solitari, l´enigma i el mirall, Vita brevis, El misteri de Nadal, ¿Què hi ha algú?, El palau de les granotes, Maya i La noia de les taronges.
Trajecte final és un conjunt de set relats de ciència-ficció, en els quals es parla de sers que poden canviar el seu aspecte a voluntat, d’escletxes entre mons i salts en el temps, però també s’hi parla, sobretot, de l’amor, la generositat i la confiança davant el desconegut.La primera edició de Trajecte final, es va publicar el 1975. Amb aquesta nova edició s’ha volgut posar a l’abast de tots els públics un seguit de propostes i treballs per comprendre millor l’obra. L’edició actual està adreçada, sobretot, als estudiants de secundària.
A De mica en mica s’omple la pica descobrireu un protagonista una mica desvergonyit, una rossa de «pel·lícula», uns peixos grossos que se la saben molt llarga, uns pinxos de barris baixos, uns quantscadàvers, molts diners pel mig, i acció, sobretot, molta acció. També podeu fer un recorregut turístic per diverses ciutats d’Europa o, si ho preferiu, visitar els indrets més emblemàtics de Barcelona, tot, és clar, de la mà del protagonista, l’Enric Vical, «un brètol capaç de tot per una mica de calés», que intenta, sigui com sigui, que la bòfia no li carregui els morts.
