Cal tenir clar que les cadenes de televisió se sustenten a través de la publicitat. Les privades, exclusivament, i les públiques, juntament amb un partida pressupostària dels seus respectius governs (excepte TVE des del novembre passat, que ja no fa publicitat). Per tant, com més audiència tinguin, més possibilitats tindran de contractar més publicitat i de que els anunciants paguin els seus anuncis a un preu més alt. D’aquí vénen les lluites per l’audiència.
Els clients de les cadenes no són els espectadors: són els anunciants, és a dir, les marques. I el que venen no són programes: són quantitat d’espectadors.
Entendre aquesta realitat ens permet entendre quins són els criteris que regeixen la programació de les cadenes (i per què hi ha cada cop més publicitat fora i dins dels programes). En un primer moment, els diners de la publicitat eren els recursos utilitzats per les cadenes per poder fer els programes que desitjaven. Avui, les cadenes de televisió fan la seva programació per poder mantenir els ingressos publicitaris. La programació s’organitza en funció dels interessos dels anunciants i no dels interessos dels telespectadors; és per això que es prioritzen els programes que tenen més audiència, encara que siguin “dolents” o èticament reprovables, i els programes més barats.
